A diferència de la majoria dels GRBs, que són provocats per l’explosió d’estrelles massives o per la fusió d’estrelles de neutrons, els investigadors conclouen que aquest particular GRB que van observar des de Xile va ser el resultat d’una literal col·lisió d’estrelles o de remanents estel·lars en l’entorn compacte que envolta un forat negre supermassiu al nucli d’una galàxia molt antiga.
Els resultats proporcionen part de la resposta a l’antiga pregunta de si la nostra galàxia és especial: almenys pel que fa a la composició química, la Via Làctia és inusual, però no única.
El planeta, anomenat AF Lep b, es troba entre els primers descoberts utilitzant una tècnica anomenada astrometria; estu mètode mesura els subtils moviments d’una estrella amfitriona durant molts anys per ajudar els astrònoms a determinar si companys en òrbita difícils de vore, incloent-hi planetes, l’hi estan arrossegant gravitacionalment.
Nous càlculs mostren que un filament de gas molecular, que és el bessó de naixement del Sistema Solar, va ajudar a la captura dels isòtops trobats en els meteorits, al mateix temps que actuava com a amortidor protegint el jove Sistema Solar de l’explosió propera de la supernova.
Durant un període d’un any, a principis del segle XIX, l’agujero negre va devorar objectes còsmics que es van acostar massa a prop seu, per després entrar de nou en un estat de quietud. A la Terra no es va percebre cap efecte, ja que la distància entre Sgr A* i el nostre planeta és massa gran (aproximadament dos mil milions de vegades la distància entre la Terra i el Sol). No obstant això, l’eco de raigs X detectat ara, emès fa uns 200 anys, revela que la intensitat original de l’emissió de raigs X era almenys un milió de vegades més gran que l’emitida actualment per Sgr A*.
Yoshiki Matsuoka (de la Universitat d’Ehime) i els seus col·laboradors van estudiar una mostra de 35 cuàsars amb un desplaçament cap al roig de z = 7, que correspon aproximadament a 800 milions d’anys després del Big Bang. Encara que els quàsars poden ser brillants, l’equip va trobar que van contribuir amb menys del 1% dels fotons necessaris per aconseguir la taxa de reionització en aquell moment.
L’equip de Kaltenegger va descobrir que la “super Terra” LP 890-9c (també coneguda com a SPECULOOS-2c), que orbita prop del límit intern de la zona habitable del seu sistema solar, tindria un aspecte molt diferent depenent de si encara mantindria oceans càlids, una atmosfera de vapor o si haguera perdut l’aigua, suposant que alguna vegada va tindre oceans com els de la Terra.
La nau Euclid de l’ESA ha estat abastida de combustible en una instal·lació d’Astrotech prop de Cap Canaveral a Florida (EUA) abans del seu llançament en un SpaceX Falcon 9 el proper 1 de juliol.
La investigadora de l’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC) Susana Iglesias-Groth ha descobert l’existència de triptòfan, un aminoàcid indispensable per a la formació de proteïnes i per al desenvolupament d’organismes vius, en un sistema estel·lar del Núvol de Perseu. Per a l’estudi s’han utilitzat dades de l’observatori espacial Spitzer.
Joseph Simon (CU Boulder) ha utilitzat simulacions per ordinador, o “models”, per a predir les masses dels forats negres supermassius més grans de l’univers, un concepte matemàtic conegut com a funció de massa dels forats negres. En altres paraules, Simon ha intentat determinar què trobaries si pogueres posar cada un d’estos forats negres un per un en una escala gegantina.
La missió BepiColombo de l’ESA/JAXA ha realitzat el seu tercer de sis sobrevols gravitatòries a Mercuri, capturant imatges d’un cràter d’impacte recentment nomenat (Edna Manley), així com de curiositats tectòniques i volcàniques mentre ajusta la seua trajectòria per a entrar en òrbita al voltant de Mercuri en 2025.
Enlairat a prop dels 90 km de la Terra, el diòxid de carboni s’excita vibracionalment durant una aurora, emetent més radiació infraroja del que s’observa típicament a l’atmosfera.
