Història

L’Observatori Astronòmic: des de la fundació fins el moment actual

El vincle entre la Universitat de València i l’astronomia s’observa des dels seus inicis. Si ens remuntem als anys immediatament posteriors a la fundació de la Universitat de València (1501), trobem la figura de Jeroni Muñoz, catedràtic d’astronomia, matemàtiques i hebreu, qui dona nom, en l’actualitat, a l’edifici d’investigació del campus de Burjassot. El 1572, va dur a terme una sèrie d’observacions sobre una stella nova –una nova estrela– apareguda a la constel·lació de Cassiopea i sobre la qual el rei Felip II li va encomanar escriure un tractat. Més avall, hi trobareu la portada del tractat, on podeu llegir “Llibre del Nou Cometa i del lloc on es troba i com es veurà segons la seua paral·laxi, que allunyada està de la Terra”. Muñoz era molt conscient que es podria emprar aquesta nova estrela com a evidència observacional contra el concepte aristotèlic de la immutabilitat del cosmos, cosa que li va ocasionar problemes amb les autoritats polítiques i eclesiàstiques del moment.

Actualment, sabem que es tractava d’una supernova tipus I, coneguda avui dia com a “Supernova de Tycho”, pel famós astrònom Tycho Brahe, qui també la va estudiar en profunditat. De fet, Tycho Brahe coneixia el treball de Muñoz i li va dedicar un capítol en un llibre que tractava sobre els estudis d’altres astrònoms amb la stella nova.

Tanmateix, Jeroni no va realitzar cap d’aquestes observacions des d’observatoris de la Universitat, ja que encara no comptava amb instal·lacions d’aquesta mena.

 

La reforma del rector Blasco

Els primers intents d’esmenar aquesta deficiència tingueren lloc al segle XVIII gràcies a Vicent Blasco García, qui ocupava el càrrec de rector de la Universitat en aquells moments. La seua arribada va suposar un impuls renovador i la seua gestió va ser un exponent evident del pensament il·lustrat. Autor d’un pla d’estudi amb què es pretenia reformar la Universitat (1786), l’anomenaren rector vitalici el 1790 per tal que poguera implementar aquestes innovacions fins el moment de la seua mort l’any 1813. El seu interès va recaure especialment en la millora de les instal·lacions de la Universitat, promocionant la construcció de la biblioteca del carrer de la Nau, del Jardí Botànic i, el 1790, va encarregar la construcció d’un observatori astronòmic que, tot i no ser una tasca fàcil, es va dur a terme lentament durant els anys successius.

Per desgràcia, amb l’arribada de les tropes franceses i les lluites posteriors, tot allò que Blasco va assolir per a la Universitat de València fou destruït. L’any 1812, la ciutat de València va patir greus bombardejos com a resultat de la invasió napoleònica i, en conseqüència, les dependències de la Universitat van patir danys terribles: la biblioteca es va cremar i bona part de l’edifici fou destruït; l’Observatori Astronòmic, el laboratori de Química, els Gabinets de Física i d’Anatomia, i el Jardí Botànic van córrer la mateixa sort. En acabar la guerra d’Independència, la Universitat estava arruïnada econòmicament; les instal·lacions, destrossades, i els científics dispersats a causa de la guerra. A més a més, l’arribada de Ferran VII i el seu govern no van ajudar de cap forma a la recuperació.

 

La fundació

És molt probable que aquell antic observatori del rector Vicent Blasco constituïsca l’embrió a partir del qual va sorgir l’actual observatori universitari. Tanmateix, la restauració de la tradició astronòmica de la nostra universitat es deu a Ignasi Tarazona i Blanc, catedràtic de cosmografia i física del Globus, qui el 1909 va fundar l’Observatori de la Universitat, després d’un segle de sequera astronòmica.

El senyor Ignasi Tarazona, qui es va doctorar en ciències exactes per la Universitat de València, sentia una gran passió per l’astronomia, especialment a l’àmbit investigador i divulgatiu. Així doncs, l’any 1898, va obtenir la càtedra de cosmografia i física del Globus de la Universitat de Barcelona. Aquest interès per la investigació astronòmica el va conduir, en arribar a la Ciutat Comtal, a promoure la fundació de l’observatori astronòmic d’aquella Universitat. El 1906, va tornar a les terres valencianes per prendre, de nou, possessió d’una càtedra de cosmografia i física del Globus, aquesta vegada a la Universitat de València. Aquesta passió el va conduir a fundar l’Observatori Astronòmic de la nostra universitat, on es va encarregar tant de la consecució de fons com de la provisió i l’equipament. Per a Tarazona, aquesta tasca constituïa “un deure (…), per tal de relacionar-se amb el progrés de l’ensenyament experimental”. El centre va comptar amb una dotació instrumental excel·lent, on la gran estrela de l’observatori va ser un increïble telescopi de la casa Grubb, de 156 mm d’obertura, equatorial, equipat amb càmeres fotogràfiques, un espectroscopi de protuberàncies, etc. Així mateix, es disposava d’un altre telescopi Zeiss de 110 mm, equatorial, i d’altres instruments que encara conservem com, per exemple, un cercle meridià Mailhat, un teodolit per a mesurar angles, etc.

 

Encara que inicialment l’ Observatori es va instal·lar en una terrassa de la Facultat de Ciències, prompte es va instal·lar a l’edifici històric de la Universitat de València, al carrer la Nau. Estava situat a la terrassa, al cantó sud-oest de l’edifici. Allí, l’any 1910 es va afegir a l’observatori una cúpula giratòria d’estructura de ferro i recoberta de cartró pintat dissenyada pel mateix Tarazona.

Tarazona va establir un actiu intercanvi d’informació i treballs amb una àmplia xarxa d’observatoris i institucions científiques espanyoles i estrangeres. Va dissenyar les tasques per dur a terme en l’observatori, entre d’altres la fotografia diària al Sol per a  estudiar les taques solars. Va dur a terme, a més, una sèrie de tasques en l’àmbit docent i divulgador de gran interès. Com a conseqüència, l’Observatori va tenir, a més d’una activitat acadèmica, una important transcendència pública (va ser declarat d’Utilitat Pública el 1920). Durant aquella època, l’afició astronòmica en la resta d’Espanya no va ser excessivament important. Malgrat això, a València va haver en aquells temps un interès per l’astronomia superior al de la resta de capitals, amb l’excepció de Barcelona. Aquest interès es degué, amb tota la seguretat, a la gran tasca de Tarazona.

Ignasi Tarazona va dedicar tot el seu treball i esforç a la Universitat. Va morir el 1924. Al seu testament va instituir una junta, presidida pel rector, destinada a premis i ajudes als estudiants i a subvencionar l’Observatori. La seua mort el va salvar d’una amarga notícia, ja que, malauradament, la història semblava condemnada a repetir-se: la nit del 12 de maig de 1932 es va produir un terrible incendi a l’edifici de la Universitat, iniciat al laboratori de química, el qual va fer malbé greument l’edifici i va destruir l’Observatori. La cúpula de cartó pedra es va cremar per complet. La major part dels instruments de l’observatori, excepte el telescopi Grubb i alguns altres, es van arruïnar per complet.

 

El passat recent

A la destrucció va seguir una llarga etapa d’inactivitat perquè tres anys després va començar la Guerra Civil que va paralitzar el país. Però l’Observatori va renàixer el 1946, any en què va ser traslladat a l’edifici del Passeig al Mar (avui avinguda de Blasco Ibáñez), l’actual seu del rectorat, un edifici construït entre els anys 1935 i 1944 per l’arquitecte Mariano Peset Aleixandre que és ja emblemàtic per a la Universitat de València i que forma part del nostre paisatge urbà. L’edifici està coronat per la cúpula original del carrer de la Nau (amb una nova coberta de ferro), que continua protegint el telescopi equatorial Grubb, el qual va sobreviure a l’incendi de 1932 i va ser reinstal·lat en aquell edifici.

Després de la mort de Tarazona va recollir el testimoni de càrrec el doctor Vicent Martí Ortells, fidel continuador de l’obra iniciada pel seu mestre. No obstant això, després de retirar-se i malgrat l’interès demostrat per diverses persones que van treballar successivament a l’Observatori (els doctors Mariano Aguilar, Vicente Albero, José Martínez Carrillo, entre d’altres), l’activitat va davallar fins a pràcticament extingir-se devers els anys seixanta, amb la consegüent deterioració de les instal·lacions i el material.

L’any 1968 va passar a fer-se càrrec de l’Observatori el professor Álvaro López. En aquells moments les instal·lacions es trobaven en unes condicions lamentables. El professor López va començar a treballar en l’ordenació del material bibliogràfic i la posada al punt de l’instrumental i de les instal·lacions, i va aconseguir, amb la seua dedicació, esforç i tenacitat, recuperar l’Observatori com a centre d’investigació i divulgació de l’astronomia.

 

A més, durant el període de la seua direcció, es va dedicar a promoure la creació de noves estacions d’observació. A causa de la contaminació lumínica produïda per l’actual ciutat de València, la qual dificulta enormement l’observació, va resultar necessari cercar un nou emplaçament de treball. Es van provar diverses alternatives a l’interior de la província de València: Requena, Villargordo del Cabriel i Venta del Moro, però els problemes pressupostaris van impedir la concreció del projecte. Finalment, el 1995, el professor Álvaro va proposar a l’associació astronòmica amateur AVA (Associació Valenciana d’Astronomia) la creació d’un centre conjunt entre ambdues institucions. D’aquesta forma es va arribar a un acord de col·laboració amb AVA que es va materialitzar amb la signatura d’un conveni per a la construcció de les instal·lacions i l’explotació conjunta de diversos telescopis propietat de la Universitat l’any 1996. D’aquesta forma va nàixer el CAAT, el Centre Astronòmic de l’Alt Túria, el qual va suposar l’inici de la relació de la Universitat de València amb la localitat d’Aras de los Olmos. La durada del conveni de col·laboració entre ambdues entitats va ser de deu anys. Després d’aquest període, ambdues entitats van separar els seus destins.